Se n’ha parlat prou, potser massa. Sí, definitivament penso que massa. Així i tot, unir les paraules inicials per mirar d’estructurar un plantejament més enllà de tot el que ja s’ha dit acaba sent una mica complicat si el que es pretén és que no sone repetitiu.
Vénen setmanes de forta agitació política entorn de la consulta de Catalunya del 9 de novembre del 2014 i molts dels objectius continuen centrats en els moviments del PSC arran d’això. Les últimes informacions passen per les reunions del PSC amb el PSOE per a buscar una possible acceleració del que podria ser la reforma de la Constitució en sentit federal i arribar-ne a un acord.
D’entrada, d’esta trobada ja surten idees un tant paradoxals, si el que es vol precisament és una reforma constitucional federal no té gaire sentit simultàniament parlar d’iniciatives polítiques i parlamentàries per desenvolupar l’estat de les autonomies, atès que la Constitució espanyola ja consagra l’Estat unitari autonomista en contraposició a l’Estat federal. Al marge d’este subtil detall, no és gens forassenyat per part del PSC demanar una consulta legal i pactada i més, si el debat de la independència de Catalunya pretén ser seriós,
perquè amb el benentès que aquesta consulta es porte a cap tal com sembla que així serà, seria una frustració flagrant per al poble de Catalunya que un cop votada allò fos materialment inviable des del marc legal. Faig el paral· lelisme sovint que seria com anar a un restaurant on el cambrer m’ha portat la carta, m’ha preguntat el que voldria, li he respost però allò que li demano taxativament no existeix. I és justament en este punt on intueixo que rau la principal preocupació del PSC.
Malgrat que els seus postulats arran d’esta temàtica són raonables i segons com, fins i tot racionals, el federalisme del qual parteix no acaba de convèncer eminentment, potser encara sona menys creïble tenint en compte sobretot els
anys de govern estatal on materialment es podia haver desplegat. Paral· lelament i a falta d’un federalisme convincent, que hauria de ser a més recíproc amb el PSOE, la independència s’ha quedat sola, sense cap rival ni competidor.
Ara mateix, podem assegurar que seria quasi objectivament més ràpid desenvolupar una reforma federal de la Constitució espanyola per desencallar la situació a Catalunya abans que engegar un procés d’independència, on tampoc sabem els anys que costaria fer-la totalment efectiva ni sabem ben bé com seria. Dues visions de model territorial perfectament respectables i democràtiques – federalisme o independència- però amb diferent posició entorn de la legalitat vigent: aparentment el federalisme parteix amb avantatge respecte a l’independentisme. Si bé la independència seria un procés llarg, el federalisme que s’intenta impulsar ara tampoc no seria senzill de desenvolupar, ja que comporta modificar articles de la Constitució previstos dins dels anomenats principis essencials que el mateix ordenament blinda. I no perquè no siguen reformables sinó perquè el procediment de reforma previst per a estos articles és més rígid. Així doncs, modificar per exemple “la indisoluble unidad de la nación española” per fer efectiva la demanda actual de Catalunya preceptivament ha de ser pel procediment de reforma de l’article 168 de la Constitució que preveu una aprovació per la majoria de dos terços de cada cambra, la dissolució immediata de les Corts i la convocatòria d’eleccions generals, a més de ratificar-ho per referèndum obligatòriament. No hi ha una voluntat política majoritària per fer-ho efectiu i a més, si dins del panorama actual l’horitzó és sortir de la situació desoladora i real de les catalanes i dels catalans convé, probablement, optar per
aquella via que sigue més ràpida per corregir la situació i no eternitzar un debat que sembla que no té fi, fet que succeiria més aviat en la via federal que en la independentista.
Així doncs, s’entreveu un escenari on previsiblement i en qualsevol dels casos Catalunya i Espanya s’hauran de continuar entenent -independentment del model territorial resultant- i on, amb tota probabilitat, el diàleg esdevindrà més exigent i vigorós del que s’ha vist fins ara. Em ve en ment el que Montserrat Tura ens recorda tot sovint: “quan s’acaben les paraules, cal buscar-ne més”. Certament, faran falta moltes paraules, si no haurem perdut el temps i haurem malgastat molts esforços i esperances pel camí incomprensiblement.
Maribel Querol
Secretària d’Organització JSC Terres de l’Ebre
